La Mort de Sant Tarsici

Puix no és temps de processons,
un vailet, tot innocència,
duu Jesús per les presons,
ple de seny, en sa presència.

La custòdia és coronada
amb cabells d'or del més fi.
Dos ulls verts com la maragda
i a cada galta un robí.

Un cor que estima el seu Déu,
amb foc que abranda el seu si,
i els bracets fent una creu,
li són amorós viril.

Són tan lleugers els seus passos,
fa amb tan delit son camí,
porta els ulls tan encesos
i estreny tan fort el seu pit,

que li demanen què porta,
uns nois, en veure'l venir,
decidits a emprar la força
per prendre el tresor diví.

Peró Tarsici resisteix
i tanca els brassets més fort,
i així els hi creix el desig
de robar-li el seu tresor.

I ficant-li els dits als ulls,
me li donen bofetades
i empenyent-lo el llençan lluny
i li tiren pedragades.

Volent obrir l'abraçada
que l'infant fa al Creador,
deixen la carn llatzarada
del meu pobre bon minyó!

Tant, tant, me l'han fet patir,
l'han pegat amb tanta sanya,
que Tarsici ha defallit...
Vessant la sang es desmaia!

Feres que l'esteu matant,
sadolleu vostre delit!
Covards, que heu mort un infant!
Ara obrireu el seu pit?

Tampoc! No ho vol el Déu viu!
Què bé s'hi sent el seu Verb,
en custòdia amb tan caliu,
com no pot orfebre fer!

El Déu que mou els estels
fa tan forta l'abraçada,
que no poden ni els inferns
treure l'Hòstia Consagrada.

Estimem l'Eucaristia,
que del cor no ens la prendran!
Abracem-la amb valentia,
que Tarsici ens va al davant!

San Cugat, agost de 1971
M. M. Domenech I.


Camino(s) ascendente(s):