L'òliba ermitana

L'òliba ermitana

Una òliba que gauitava
pel forat d'un campanar,
ningú mai l'havia vista
a no ser el vell sagristà.

Tot soleta bé vivia
sols sortia dins la nit.
Un dia vegé una rata
que es menjava els ous d'un niu.

L'òliba solitària
contemplava amb gran neguit,
la injustícia i crueltat
li dolia a dins del pit.

Lòliba, que mai sortia
del seu forat recollit,
que mai de dia sortia
sino tan sols a la nit,
de la cual mai murmuraven
puix que mai l'havien vist,
envestí aquella ratota
i l'obrí de fit en fit.

¡Quin animal tan feroç!,
digueren tots quan la veren;
és maleit i rencorós,
tots junts a cor es digueren.

Al seu forat s'en tornà
aquella òliba ermitana,
un forat on sols arriba
el vent de la tramuntana.

L'animalet meditava
a l'ombra del seu forat,
ja mai per res que haja nat
no he de sortir de ma cambra.

La follia d'aquests homes
m'hauria pogut matar,
sols em va salvar el fer
de no poder-me arribar.

Jo que mai d'aquí sortia,
per un dia haver-ho fet,
per sols una gosadia,
ja m'haurien ells desfet.

Pau Antoni Seguí i Sales


Camino(s) ascendente(s):